FESTIVAL PANORÀMIC 2020: EXTIMITAT
Aquest any 2020, hem tornat a anar al Festival Panoràmic de la Roca Umbert, a Granollers. El tema d'aquest any és l'extimitat, que és, en resum, exhibir el més íntim i personal. A partir de les exposicions que vam veure faré una ressenya a continuació.
LAS MUERTES CHIQUITAS
La primera exposició que vam veure va ser "Las Muertes Chiquitas", de Mireia Sallarès. Aquesta exposició ja l'haviem vist al CCCB l''any passat a Barcelona, a l'exposició de Feminismes, però aquest any, com també es relaciona amb el tema del Festival, l'extimitat, s'ha exposat a Roca Umbert. L'exposició va ser explicada per la mateixa autora i ens va detallar com va ser el procés de creació del projecte.
PLURALITATS ORGÀSMIQUES
"ELS ORGASMES, COM LA TERRA, SÓN DE QUI ELS TREBALLA"
Aquesta frase podria definir breument l'objectiu del treball de la Mireia Sallarès, la qual va estar 4 anys des de que va començar a 2004 encaminant el projecte de Las Muertes Chiquitas. Aquest treball es situa a la república Mexicana, on amb una càmera i un rètol de neó, va recaptar les diferents opinions i experiències de moltíssimes dones que van participar en el seu projecte.
Com ella mateixa va dir, va decidir anar a Mèxic, sent de Catalunya per poder dur a terme el projecte perquè havia de sortir de les seves costums, de la seva cultura, de la seva mentalitat i de la societat en general en la que havia estat vivint tota la vida. Havia de conèixer les experiències de dones que s'havien criat en un lloc totalment diferent al seu, un lloc on ningú no la conegués i pogués sentir-se lliure de fer les preguntes que ella volia sense ser jutjada.
Com podem veure a les imatges, la mecànica de les fotografies era posar el cartell lluminós de fons on feia les entrevistes a les dones i elles actuaven i posaven com volien, en aquest sentit el projecte deixava total llibertat a les dones perquè expressessin el que volien i narressin les històries que volguessin, un espai obert de dones per a dones.
Però això no és tota l'exposició, de fet, el pricipal és una pel·lícula de 5 hores de les experiències d'aquestes dones narrades per elles mateixes. Aquesta pel·lícula es pot veure bé en una sèrie de projeccions que es fan al festival, però a l'exposició que vam veure es podia veure projectat a la paret juntament amb els altres elements.
A la sala expositiva també podiem veure una taula de vidre plena de fotografies i textos que va anar fent durant la creació del projecte, anotacions, cartes, fotos de la gent que va conèixer, etc.
Mireia Sallarès va publicar un llibre sobre el projecte en el que recull les seves experiències i les de les dones, les diferents opinions i records.
Algunes de les experiències que ens va explicar van ser realment emotives, des de dones que han estat tota la seva vida infelices per culpa de un matrimoni del que no podien fugir, a violacions infantils o adultes, a persones contagiades de VIH en els seus últims anys de vida, fins feminicidis. Algunes de les històries que més em van impactar o amb les que em vaig d'alguna manera identificar va ser per exemple la de la fotografia de la dona en el desert. La germana d'aquesta dona va ser assassinada i van trobar el seu cos en aquest mateix desert, ara ella lluita per poder fer-li justícia a ella i a les milers de dones que cada any són assassinades a un país on desgraciadament la por per a les dones és un sentiment continu. També va haver una dona que va preguntar-li si la Mireia havia estat violada alguna vegada, ja que a ella l'havien agredit sexualment quan era petita però era un trauma que ja havia esborrat. La Mireia pensava que no , però ens va explicar que després de tots aquests testimonis havia canviat la seva manera de pensar i ja no sabia si ho havia estat o no, no estava segura del tot, la seva resposta ara és "que jo recordi no":
Aquesta exposició està directament relacionada amb l'extimitat perquè parla de com un tema tabú i tan íntim com els orgasmes és exposat d'una manera pública i amb total naturalitat, que en la meva opinió és com hauria de ser.
Em va agradar molt com ho va explicar tot la Mireia, tenir a la mateixa autora de l'exposició allà va estar tota una oportunitat per entendre i emfatitzar més amb el projecte.
TIME ON QUAALUDES AND RED WINE
“Després de la mort del meu fill el 2017, als 18 anys, a causa d’una sobredosi, i gràcies a aquesta nova herència que deixem, la digital, descobreixo en els seus dispositius i les seves xarxes socials una part d’ell que s’amagava sota la seva aparença de normalitat excepcional: una persona turmentada que va buscar en el consum de drogues una via d’escapament a la seva incomoditat al món, i que va compartir aquesta part més íntima i secreta a través de xarxes socials i internet.
Per a la seva generació les imatges s’han convertit en un acte comunicatiu que s’insereix en l’univers “paral·lel” d’internet i les xarxes socials, on aboquen la seva història vital, anhels i preocupacions. ToQaRW aborda, mitjançant diferents fonts i llenguatges (arxiu familiar, apropiació d’imatges I textos, documents personals, imatges de creació pròpia…) temes com la dualitat entre la identitat que mostrem als nostres éssers més propers i la que mostrem en el món virtual o digital, les relacions familiars, la formació de la personalitat en l’adolescència, les addiccions, la mort o el dol. ToQaRW és una part fonamental del meu procés de dol i reconciliació amb ell, però també una manera de donar-li veu i deixar que ell mateix ens expliqui una història en què, en molts aspectes, es poden veure reflectits els joves de la seva generació.”
Aquestes són les paraules d'Anna Galí, l'autora d'aquesta obra, en la que exposa la doble vida que portava el seu fill, un jove adolescent turmentat que busca en les xarxes socials compartir la seva part més íntima. És un projecte audiovisual que et toca realment i et fa recordar o replantejar-te molts aspectes de la vida. Des de la incertesa del principi del vídeo fins a l'estranya sensació que se't queda al cos quan l'acabes de veure, els teus sentiments i el teu cervell passen per un sense fi de canvis i pensaments difícils d'entendre fins i tot per un mateix. Tristesa, malestar, calfreds, pell de gallina, mort, dolor, transformació personal, herència, reflex d'un mateix, sensibilitat, curiositat, necessitat de recordar, passat, present i futur, registre propi, qui som. Aquestes són algunes de les sensacions i coses que em van venir al cap just després de veure el vídeo per primera vegada.
Tot i que en aquesta exposició no vam tenir l'Anna Galí per explicar-nos tot, sí que va estar present quan la vam veure, i per tant, va poder respondre algunes de les nostres preguntes.
l'exposició estava a una de les parets d'una de les naus de la Roca Umbert, ocupava tot el llarg de la sala. Tots els materials que es mostren a l'exposició han estat utilitzats a la peça audiovisual, per tant ja ens havien de sonar d'abans. Estaven ordenats cronològicament, des dels records més antics, quan el seu fill encara era un nen petit, amb un to tendre, delicat, juganer, en definitiva, com és un nen petit. Passant després pels records més obscurs progressivament, amb fotografies explícites que pujava a les xarxes socials, cartes amb amigues, textos que ell mateix va escriure sobre la seva situació i el seu estat mental, fins un petit recull de coses que a ell li agradaven, com la portada de l'àlbum de música de David Bowie.
En aquest recorregut, els elements que més em van cridar l'atenció no van ser tant les fotos, que evidentment eren esgarrifoses i molt profundes, sinó els textos, i més quan l'Anna ens va dir que tots havien estat escrits per ell mateix tal i com estaven exposats.
Crec que les imatges són molt explícites i parlen per si soles, el significat és el que és, però amb els textos expressa de la manera més esborronadora i pura tot el que pensa. En aquest cas, els textos són de gran ajuda per entendre els sentiments del protagonista. Personalment crec que les fotografies eren una manera de que el noi es mostrés als altres, tot i sent la versió més realística d'ell mateix o d'aquella altra personalitat, les fotografies simbolitzen la manera en que volia que el recordessin o que els altres el veièssin. Els textos en canvi, el llenguatge escrit, era per a ell, crec que és el que millor reflecteix la idea
que tenia al cap de si mateix perquè eren més íntims.
Per tant, amb aquesta idea, ens trobem amb el concepte d'extimitat, amb què és el que mostrem de nosaltres i què és el que realment som. Com encara que sembli la versió més adeqüada a la realitat d'ell, encara no ho és del tot perquè a les fotos s'està exposant als altres, jo crec que només som nosaltres mateixos quan sabem amb certesa que ningú no ens veu o ens jutga.
NO SURRENDER
El projecte de Jean-Matthieu Gosselin tracta un tema tan personal i íntim, com emotiu i necessari. És un recull de fotografies del llarg de la seva vida, dels seus amics, d'ell, de la seva família i de tots els records que té i que no té. Degut a un ictus fa 7 anys, va patir amnèsia i afàsia, va perdre tots els records de la seva vida i va intentar agrupar totes les memòries impreses en un projecte per mostrar els seus sentiments. Només era capaç de recordar els 5 primers anys de la seva vida, per tant es va trobar amb 54 anys, sense records ni experiències. El dia que va despertar, va trobar-se a una dona molt afectuosa i amable, però no era capaç de reconèixer-la, es tractava de la seva dona, ni tan sols era capaç de distingir la seva família i la gent que havia estat amb ell des de sempre. Al centre de cuidat on va recuperar-se després de l'ictus, va aprendre a llegir i escriure de nou, però degut a la seva pèrdua no tenia res a fer laboralment, no tenia cap experiència. Va agafar una càmera, i des de zero va començar a fer fotografies d'allò que veia, dels records que estava creant de nou. Durant 6 anys es va dedicar a captar aquests moments, primer amb un telèfon mòbil i després amb una càmera fotogràfica, per tal de redescobrir el seu entorn i recercar records perduts.
En aquesta exposició també vam tenir la sort de parlar amb el mateix autor de l'obra, el qual es va obrir no només amb les fotografies, sinó també amb les paraules, paraules que ens van emocionar molt. El fet de que sigui ell mateix qui t'expliqui una experiència pròpia tan íntima i dolorosa, va fer-nos veure el seu treball d'una manera molt més profunda i emotiva. No em vaig apuntar res del que va dir, però me'n recordo de tot per la manera en que ho va expressa, perquè tot i que l'experiència que ens estava explicant podria haver significat la perdició per qualsevol persona, ell era capaç de treure'n coses positives amb un somriure a la cara.
L'exposició estava situada a la paret contrària a la de l'Anna Galí, ocupava un gran espai i jo quan la vaig veure abans que ens ho expliqués tot, no entenia el que era. En primer lloc hi havia unes fotografies d'un nen petit amb la seva família, un nadó en diferents moments de la seva vida, amb els pares, els amics, jugant, menjant, fotografies caseres que no semblaven profesionals. Aquestes imatges representaven el que sí que recordava, els seus primers 5 anys de vida, dels quals havia pogut recuperar algunes fotos de la família i d'ell mateix de petit.
Tot seguit hi havia unes fotografies de persones adultes en diferents escenaris i situacions, de nou, no semblaven gens professionals, eren caseres. Aquestes tenien una peculiaritat, i és que tenien totes un filtre blanc que les feia quasi bé illegibles, representant així el que ell veia quan pensava en la seva vida adolescent i adulta, un forat en blanc, del qual només tenia aquelles fotografies de gent aliena.
A continuació hi havia un munt de papers i fotografies de llibres d'escriptura, d'aquests que utilitzen els nens per a prendre a llegir i a escriure, eren d'ell. Aquests eren els que havia fet servir un cop va patir l'ictus, per poder tornar a escriure.
Al costat es podien veure unes quantes fotografies del centre on es va recuperar, fetes per ell mateix, van ser les primeres que va fer després de l'ictus. En aquestes sortia ell, gent del seu voltant, el seu pare, els seu fill, els metges, espais on s'havia recuperat, etc.
Per acabar, al final del tot teniem unes fotografies que sí que tenien un acabat professional, no tenien res a veure amb les altres imatges, i per això pot ser quan veies l'expo sense saber res de la història era difícil d'entendre que anava tot junt. Aquestes són les fotografies que va fer durant els últims anys, després d'haver practicat i aprendre a fer-les bé, contrastaven amb la resta. Aquest recorregut ordenat cronològicament, un cop coneguda la història del protagonista cobra sentit per si sol.
Personalment aquesta és l'exposició que més m'ha emocionat, no sé si pel fet de que va ser el mateix autor el que me la va explicar, per la seva tendresa i transparència, per relació personal amb experiències similars, simplement per l'emoció de por i d'horror que em suposa imaginar-me que em passés una cosa mínimament semblant, o per tot en conjunt, simplement em posa la pell de gallina imaginar-me en aquesta situació.
En general dir que totes les exposicions, em van emocionar i personalment (sóc una persona molt ploranera) vaig estar amb les llàgrimes als ulls amb totes tres. Crec que aquest any el tema del panoràmic és molt interessant i se li pot treure molt de suc i aprofitar-lo molt bé, cosa que ja estan fent amb aquestes exposicions. És un tema que a tots ens pot fer sentir identificats i ens ho podem emportar al nostre terreny fàcilment.
EL meu grup i jo hem decidit que com totes les exposicions ens han agradat tant i a totes podem trobar en major o menor mesura una connexió personal amb la nostra vida, farem el treball final inspirant-nos en conjunt en totes, no podem escollir entre totes.
